Ser Pare
Divendres 20 de març de 2020. 7:30 del matí
Evidentment, per la meva condició femenina no tindré mai l'experiència de ser pare...Però crec que sí que puc, si més no, intuir-ho, entendre-ho.
La figura paterna ha estat per mi en la figura del meu pare, que ens va deixar ja fa gairebé vuit anys, una figura positiva per a molts aspectes del meu caràcter, de la meva evolució.
El meu pare era la persona que sempre estava amatent per a escoltar-me des que era adolescent, que em portava a fer un café o un suc de taronja quan estava amoïnada.
Més endavant, llegia tots els meus articles i llibres, visionava els nostres vídeos, sempre estava allà i disposat per a motivar-me. Encara que, ja gran, amb Alzheimer, poc podia fer una crítica, però la seva alegria i la seva motivació vers el que jo feia en aquests àmbits, seguia viva.
Encara recordo la seva alegria i suport econòmic quan vaig aconseguir el títol d'enginyer agrícola, amb tot l'esforç que hi vaig posar en el treball final de carrera. Ens va convidar al meu company de TFC i a la família a un dinar a un restaurant plegats. Això no era comú a la meva família, molt modesta, i li agrairé sempre aquest detall tan senzill i alhora significatiu.
Quan em vaig voler independitzar amb la meva parella, em va recolzar des del primer dia que li vaig dir. A l'igual quan es va emocionar amb el meu embaràs del meu fill Nil. Sempre em feia costat en les decisions que prenia. Sempre em va fomentar l'autonomia. És el més important en l'educació.
Valent com era, li venia ja dels seus pares. Recordo quan m'explicava que el pare murciano, fill d'un uixer de La Unión, els feia quedar-se a casa dormint durant els bombardejos de Barcelona a la Guerra Civil. Havien de treballar a l'endemà en l'empresa familiar de traginers a Hostafrancs. I calia dormir.
La meva dèria per escriure em va venir aviat. Vaig fer ciències mixtes perquè ben aviat em van encantar les lletres i la comunicació. Això crec que també ho havia heretat d'ell. Què bones les herències substancials!! El meu pare havia deixat el Patronat Escolar de Barcelona als 12 anys durant la República, per anar a treballar amb la família, donat l'estat de Guerra Civil. La veritat és que aquesta escola pública a la que ell guardava tant amor i bon record, havien fet bona feina amb un fill de traginer i conductor d'una cuba de neteja viària tirada per animals a Barcelona. Al meu pare li agradava escriure. I jo vaig ser la seva secretària transcrivint a màquina les cartes al Director de La Vanguardia que ell redactava de viva veu (com els advocats), allà pels inicis dels 90.
Quina intel·ligència malmesa per tantes bombes, pistoles i demès coses sense seny. Tot una generació perduda.
Però el seu bon humor i tossuderia el van fer tenir una vida de 87 anys, en la que, tot i la malaltia, el van permetre ser autònom fins cinc dies abans de morir.
Va caure al carrer de la Riera d'Arenys de Mar mentre passajava entre els nostres estimats plàtans. Amb un GPS de la Creu Roja que li permetia sortir a donar el seu petit passeig des de la residència on va viure el darrer any de vida.
Sigues valent, sigues tossut.
Com ell em va ensenyar. Com jo intento ensenyar al meu fill.
Sigues Pare.
Susanna Martinez
Evidentment, per la meva condició femenina no tindré mai l'experiència de ser pare...Però crec que sí que puc, si més no, intuir-ho, entendre-ho.
La figura paterna ha estat per mi en la figura del meu pare, que ens va deixar ja fa gairebé vuit anys, una figura positiva per a molts aspectes del meu caràcter, de la meva evolució.
El meu pare era la persona que sempre estava amatent per a escoltar-me des que era adolescent, que em portava a fer un café o un suc de taronja quan estava amoïnada.
Més endavant, llegia tots els meus articles i llibres, visionava els nostres vídeos, sempre estava allà i disposat per a motivar-me. Encara que, ja gran, amb Alzheimer, poc podia fer una crítica, però la seva alegria i la seva motivació vers el que jo feia en aquests àmbits, seguia viva.
Encara recordo la seva alegria i suport econòmic quan vaig aconseguir el títol d'enginyer agrícola, amb tot l'esforç que hi vaig posar en el treball final de carrera. Ens va convidar al meu company de TFC i a la família a un dinar a un restaurant plegats. Això no era comú a la meva família, molt modesta, i li agrairé sempre aquest detall tan senzill i alhora significatiu.
Quan em vaig voler independitzar amb la meva parella, em va recolzar des del primer dia que li vaig dir. A l'igual quan es va emocionar amb el meu embaràs del meu fill Nil. Sempre em feia costat en les decisions que prenia. Sempre em va fomentar l'autonomia. És el més important en l'educació.
Valent com era, li venia ja dels seus pares. Recordo quan m'explicava que el pare murciano, fill d'un uixer de La Unión, els feia quedar-se a casa dormint durant els bombardejos de Barcelona a la Guerra Civil. Havien de treballar a l'endemà en l'empresa familiar de traginers a Hostafrancs. I calia dormir.
La meva dèria per escriure em va venir aviat. Vaig fer ciències mixtes perquè ben aviat em van encantar les lletres i la comunicació. Això crec que també ho havia heretat d'ell. Què bones les herències substancials!! El meu pare havia deixat el Patronat Escolar de Barcelona als 12 anys durant la República, per anar a treballar amb la família, donat l'estat de Guerra Civil. La veritat és que aquesta escola pública a la que ell guardava tant amor i bon record, havien fet bona feina amb un fill de traginer i conductor d'una cuba de neteja viària tirada per animals a Barcelona. Al meu pare li agradava escriure. I jo vaig ser la seva secretària transcrivint a màquina les cartes al Director de La Vanguardia que ell redactava de viva veu (com els advocats), allà pels inicis dels 90.
Quina intel·ligència malmesa per tantes bombes, pistoles i demès coses sense seny. Tot una generació perduda.
Però el seu bon humor i tossuderia el van fer tenir una vida de 87 anys, en la que, tot i la malaltia, el van permetre ser autònom fins cinc dies abans de morir.
Va caure al carrer de la Riera d'Arenys de Mar mentre passajava entre els nostres estimats plàtans. Amb un GPS de la Creu Roja que li permetia sortir a donar el seu petit passeig des de la residència on va viure el darrer any de vida.
Sigues valent, sigues tossut.
Com ell em va ensenyar. Com jo intento ensenyar al meu fill.
Sigues Pare.
Susanna Martinez
Comments
Post a Comment