Ser Mare
Dissabte 21 de març de 2020. 9:15 del matí
Ser Mare. Una experiència sense límits. Creixent. D'aprenentatge. D'amor. De paciència. De rigor i flexibilitat...
Tantes coses hi caben en aquesta vivència, que compartim amb tants i tants animals. Però les dones tenim la possibilitat de viure-la amb raciocini i sentiments. És inigualable a res més.
Tot i que mai cal viure-la en exclusiva...Mai!! La resta de coses del món són bàsiques per a fer-la enriquidora.
Ma mare va morir fa gairebé 8 anys, només dos mesos després que el meu pare, a la residència d'Arenys de Mar.
No hi ha dia que no pensi en ella. Que no vulgui agafar el telèfon i trucar-la. Parlar amb ella. Així que parlo en silenci. Sé que hi és a algun lloc des d'on m'envia amor i protecció. És el meu àngel de la guarda al que ella em feia resar cada nit en enllitar-me. Ja no reso, Les creus no són per a mi. Cap creu. Però el seu esperit és amb mi.
Ella era el nucli de la casa. No treballava de forma remunerada. Però no parava. Érem sis a casa i tot passava per ella. La meva àvia i la tieta, la seva germana, quasi no feien res de les tasques domèstiques. I el meu germà i jo només teníem la missió d'estudiar, per millorar el present. El meu pare treballava i prou. Així eren les coses a casa.
Encara recordo les tardes al menjador, amb la televisió engegada, amb els dibuixos animats o la pel·licula del dissabte. Ella planxava i jo feia els deures. Encara tinc la costum de corregir i preparar classes al sofà davant de la televisió. Això m'ha quedat No pas planxar, la meva mare va acabar presumint de filla que no planxava. L'arruga és bella diuen....
La meva mare no va conèixer al seu pare. És un dels tabús de la família. Una família de dones artistes de varietats, fortes com una roca i que gaudien vivint la vida. Van aterrar al Paral·lel de la República, i allà vaig nèixer jo al final dels 60. Vaig heretar una vena artística soterrada que intento treure als espectacles de l'institut.
El gran teatre del món. Que fa aigües per totes bandes.
A la meva mare li agradava anar a mercat, el de Sant Antoni, llàstima no el veiés rehabilitat, li hagués fet molt il·lusió. Ella anava tots els dies. Era el seu moment d'oci, perquè a Sant Antoni i al barri tothom la coneixia. Era molt social al carrer. Amiga de les sevees amigues. I veïna per a tot.
Els dissabtes l'acompanyava a mercat, de petita no m'acabava d'agradar, m'esgotava, però ara m'encanta anar a comprar viandes a mercat, al supermercat i a les botigues de barri. Què n'és d'important la feina que fan tota la cadena alimentària, sobre tot productors i minoristes.
A la meva adolescència només vaig tenir un no per resposta de la meva mare: ja tenia els 18 i parella més o menys estable. Anàvem a passar un cap de setmana fora i ma mare, que estava planxant, va deixar la planxa a un racó i em va acompanyar tot el Paral·lel de baixada, de camí a la parròquia on feia de monitora per intentar disuadir-me. I no ho va aconseguir. Jo ja tenia clar que era major d'edat i que sabia el que em feia.
M'havia educat en la confiança en la meva responsabilitat i criteri. Per això s'havia esforçat en mostrar-me amb el seu dia a dia, uns valors que cada cop trobo més a faltar en la societat, i sobre tot, com a professora, en molts adolescents.
Ara que el meu fill en té 18, he intentat repetir aquesta educació en ell. Moltes hores de temps de qualitat, de fer-lo autònom, responsable, respectuós i valent.
Crec, per la relació que tenim mentre ell estudia a molts quilòmetres de distància, haver-ho aconseguit. De tota manera, continuo picant pedra en totes les trucades, els whatsapps, les vídeo trucades....per mirar de transmetre-li un criteri que li servirà per tot el que faci a la vida.
La meva maternitat no va ser pas fàcil però sí desitjada, il·lusionada i implicada. He viscut totes les etapes de creixement del meu fill intensament. He crescut amb ell físicament, emocional i intel·lectual. No he deixat de banda mai la meva professió ni els meus interessos.
Crec que la maternitat és fantàstica i som aqui per transmetre vida i cultura ancestral.
Tenim una gran responsabilitat.
Gràcies, mare, per haver estat.
Gràcies, Nil, per ser-hi.
Sigues Mare.
Susanna Martinez
Ser Mare. Una experiència sense límits. Creixent. D'aprenentatge. D'amor. De paciència. De rigor i flexibilitat...
Tantes coses hi caben en aquesta vivència, que compartim amb tants i tants animals. Però les dones tenim la possibilitat de viure-la amb raciocini i sentiments. És inigualable a res més.
Tot i que mai cal viure-la en exclusiva...Mai!! La resta de coses del món són bàsiques per a fer-la enriquidora.
Ma mare va morir fa gairebé 8 anys, només dos mesos després que el meu pare, a la residència d'Arenys de Mar.
No hi ha dia que no pensi en ella. Que no vulgui agafar el telèfon i trucar-la. Parlar amb ella. Així que parlo en silenci. Sé que hi és a algun lloc des d'on m'envia amor i protecció. És el meu àngel de la guarda al que ella em feia resar cada nit en enllitar-me. Ja no reso, Les creus no són per a mi. Cap creu. Però el seu esperit és amb mi.
Ella era el nucli de la casa. No treballava de forma remunerada. Però no parava. Érem sis a casa i tot passava per ella. La meva àvia i la tieta, la seva germana, quasi no feien res de les tasques domèstiques. I el meu germà i jo només teníem la missió d'estudiar, per millorar el present. El meu pare treballava i prou. Així eren les coses a casa.
Encara recordo les tardes al menjador, amb la televisió engegada, amb els dibuixos animats o la pel·licula del dissabte. Ella planxava i jo feia els deures. Encara tinc la costum de corregir i preparar classes al sofà davant de la televisió. Això m'ha quedat No pas planxar, la meva mare va acabar presumint de filla que no planxava. L'arruga és bella diuen....
La meva mare no va conèixer al seu pare. És un dels tabús de la família. Una família de dones artistes de varietats, fortes com una roca i que gaudien vivint la vida. Van aterrar al Paral·lel de la República, i allà vaig nèixer jo al final dels 60. Vaig heretar una vena artística soterrada que intento treure als espectacles de l'institut.
El gran teatre del món. Que fa aigües per totes bandes.
A la meva mare li agradava anar a mercat, el de Sant Antoni, llàstima no el veiés rehabilitat, li hagués fet molt il·lusió. Ella anava tots els dies. Era el seu moment d'oci, perquè a Sant Antoni i al barri tothom la coneixia. Era molt social al carrer. Amiga de les sevees amigues. I veïna per a tot.
Els dissabtes l'acompanyava a mercat, de petita no m'acabava d'agradar, m'esgotava, però ara m'encanta anar a comprar viandes a mercat, al supermercat i a les botigues de barri. Què n'és d'important la feina que fan tota la cadena alimentària, sobre tot productors i minoristes.
A la meva adolescència només vaig tenir un no per resposta de la meva mare: ja tenia els 18 i parella més o menys estable. Anàvem a passar un cap de setmana fora i ma mare, que estava planxant, va deixar la planxa a un racó i em va acompanyar tot el Paral·lel de baixada, de camí a la parròquia on feia de monitora per intentar disuadir-me. I no ho va aconseguir. Jo ja tenia clar que era major d'edat i que sabia el que em feia.
M'havia educat en la confiança en la meva responsabilitat i criteri. Per això s'havia esforçat en mostrar-me amb el seu dia a dia, uns valors que cada cop trobo més a faltar en la societat, i sobre tot, com a professora, en molts adolescents.
Ara que el meu fill en té 18, he intentat repetir aquesta educació en ell. Moltes hores de temps de qualitat, de fer-lo autònom, responsable, respectuós i valent.
Crec, per la relació que tenim mentre ell estudia a molts quilòmetres de distància, haver-ho aconseguit. De tota manera, continuo picant pedra en totes les trucades, els whatsapps, les vídeo trucades....per mirar de transmetre-li un criteri que li servirà per tot el que faci a la vida.
La meva maternitat no va ser pas fàcil però sí desitjada, il·lusionada i implicada. He viscut totes les etapes de creixement del meu fill intensament. He crescut amb ell físicament, emocional i intel·lectual. No he deixat de banda mai la meva professió ni els meus interessos.
Crec que la maternitat és fantàstica i som aqui per transmetre vida i cultura ancestral.
Tenim una gran responsabilitat.
Gràcies, mare, per haver estat.
Gràcies, Nil, per ser-hi.
Sigues Mare.
Susanna Martinez
Comments
Post a Comment