Ser gat
Dimecres 18 de març de 2020. 6:30 del matí.
La meva gateta vomita. La Greka és com el Nilito, té aquesta tirada; acabava de menjar unes quantes herbetes del test de l'Araucaria, l'arbre que tinc dins de la meva habitació perquè el vent la tomba.
Ha passat tota la nit al menjador i no m'ha vingut a veure crec que en cap moment; cosa estranya en ella.
Perquè aquests dies tot és estrany: no sortim gairebé al carrer, les classes les "preparo" on line, tot o gairebé tot és tancat al poble...I a gairebé a tot arreu...
És el confinament al que ens obliga -ens obliguen- la COVID-19, la malaltia que provoca el coronavirus SARS-CoV-2.
Els instituts ens els van tancar a tot Catalunya el passat divendres 13 de març de 2020, a l'igual que totes les escoles i universitats.
L'estat d'alarma el va decretar el govern espanyol el 14 de març.
Des de llavors tot és estrany...una mica gatú.
Tenim gats des de 1997 ininterrumpudament. I els conec a fons. N'he tingut 7 de diferents. Ara en tinc dos, en Garfield i la Greka.
I sé el que és un gat. Només el Nilito havia sortit al carrer a Barcelona. A un parc d'interior d'illa del pis on vivíem al carrer Villarroel de l'Eixample. Quína experiència!! El pobre es va estressar tant amb uns nens que volien jugar amb ell que no vam repetir l'experiència.
En Tigris va viure 18 anys amb nosaltres sense sortir de casa (bé al veterinari i als trasllats...). Això de sortir al carrer per a un gat de ciutat no és quelcom que vagi amb la seva idiosincràsia.
Com a nosaltres ara. Vés per on. A on hem hagut d'arribar...
Ni a la sèrie "El cuento de la criada" van arribar a aquests extrems.
Així que aquest dies, observo els meus gats i intento aprendre d'ells: inacció versus acció, pau versus joc, relaxació versus moviment.
Un gran aprenentatge que tots haurem de fer si volem sobreviure sans i estalvis a aquest confinament.
Sigues gat...
Susanna Martinez
La meva gateta vomita. La Greka és com el Nilito, té aquesta tirada; acabava de menjar unes quantes herbetes del test de l'Araucaria, l'arbre que tinc dins de la meva habitació perquè el vent la tomba.
Ha passat tota la nit al menjador i no m'ha vingut a veure crec que en cap moment; cosa estranya en ella.
Perquè aquests dies tot és estrany: no sortim gairebé al carrer, les classes les "preparo" on line, tot o gairebé tot és tancat al poble...I a gairebé a tot arreu...
És el confinament al que ens obliga -ens obliguen- la COVID-19, la malaltia que provoca el coronavirus SARS-CoV-2.
Els instituts ens els van tancar a tot Catalunya el passat divendres 13 de març de 2020, a l'igual que totes les escoles i universitats.
L'estat d'alarma el va decretar el govern espanyol el 14 de març.
Des de llavors tot és estrany...una mica gatú.
Tenim gats des de 1997 ininterrumpudament. I els conec a fons. N'he tingut 7 de diferents. Ara en tinc dos, en Garfield i la Greka.
I sé el que és un gat. Només el Nilito havia sortit al carrer a Barcelona. A un parc d'interior d'illa del pis on vivíem al carrer Villarroel de l'Eixample. Quína experiència!! El pobre es va estressar tant amb uns nens que volien jugar amb ell que no vam repetir l'experiència.
En Tigris va viure 18 anys amb nosaltres sense sortir de casa (bé al veterinari i als trasllats...). Això de sortir al carrer per a un gat de ciutat no és quelcom que vagi amb la seva idiosincràsia.
Com a nosaltres ara. Vés per on. A on hem hagut d'arribar...
Ni a la sèrie "El cuento de la criada" van arribar a aquests extrems.
Així que aquest dies, observo els meus gats i intento aprendre d'ells: inacció versus acció, pau versus joc, relaxació versus moviment.
Un gran aprenentatge que tots haurem de fer si volem sobreviure sans i estalvis a aquest confinament.
Sigues gat...
Susanna Martinez
Comments
Post a Comment